divendres, 30 de setembre del 2022

El procés de vinculació. David i Vicky, pares de l'Héctor (Avions)

 Hola famílies, seguim amb els testimonis de famílies explicant les seves vivències durant aquest primer mes d'escola. Avui el David i la Vicky compartiran la seva experiència respecte al procés que han viscut amb el seu fill Héctor.

"Som David i Vicky, pares d'Hèctor. I vinc a compartir com vivim l’adaptació.
Héctor actualment té 18 mesos, i va entrar a la Llar amb 11 mesos.
Jo (Vicky) vaig viure amb molt de sentiment l'adaptació d'Héctor. Ja que cada dia que el deixava se'm partia el cor tan sols de veure'l amb aquells ullets que em deien “mama no te'n vagis”. Sortia plorant, pensant en si estàvem fent bé… fins i tot vaig parlar amb David que no volia deixar-ho jo als matins. Però després vaig pensar que havia de superar aquesta fase, que m'havia de permetre donar-nos aquest temps per a tots dos, sentir això, encara que no fos agradable, per adaptar-nos a aquesta nova etapa, que seria molt productiu per a tots dos.
He de dir que les educadores en tot moment ens acompanyaven i ho segueixen fent i això és d'agrair i valorar.
I així va ser, com cada dia amb molt d'amor, molta consciència, molta empatia, anàvem progressant.
Fins que un dia ja no va plorar més. I per a mi aquest va ser un grandíssim dia, al meu interior hi havia pau i un gran alleugeriment en mi el no tenir aquest sentiment de “culpa”.
I avui anem somrients, cantant, fins que ens tornem a veure a la tarda.

David ho va viure des d'un altre punt de vista, ell no li donava sentiment deixar-ho així, encara que Héctor amb ell no es mostrava com a mi, així que ho va tenir molt més fàcil.

I recentment hem passat una altra adaptació del setembre, i jo anava amb serenitat i seguretat. I encara que Héctor els primers dies se li va fer pujada, ara ja està com el curs passat. Això sí, jo no sóc la mateixa que el curs passat, perquè encara que inevitablement se'm parteix l'ànima quan ho veig així, el meu interior està completament segur que és un procés i he d'acompanyar-lo amb amor i anar al seu ritme.
A dia d'avui, entra a la classe, saluda, es renta les mans li faig un petó i li dic que vindrè a recollir-lo a la tarda. I estic feliç pel que hem aconseguit."

Moltes gràcies família per compartir aquest escrit tan maco amb la resta de la llar.

Aprofitem per convidar-vos a la resta de famílies de l'escola a participar en aquestes entrades, si us ve de gust fer-nos arribar les vostres vivències podeu fer-ho, per compartir-lo amb la resta de famílies. Si voleu podeu enviar els escrits a l'escola durant aquest cap de setmana. Moltes gràcies!

Esperem que tingueu un bon cap de setmana!

dimecres, 28 de setembre del 2022

El procés de vinculació. Fernando i Luisa (Daniel de l'estança del Sol)

 Famílies, escoles i infants estem vivint durant aquest primer mes d'escola uns dels processos més difícils i durs que es porten a terme a la llar, el procés de vinculació, on els infants han de començar a crear víncles amb les mestres de referència, conèixer nous espais, compartir-los amb altres nens i nenes...

Aquest curs volem omplir aquestes primeres entrades al blog amb les vostres vivències, cóm esteu vivint les famílies aquests processos, ...i és per això que hem convidat a  tres famílies perquè ens ho expliquin. Avui li toca el torn al Fernando i la Luisa, fills del Daniel de l'estança del Sol, molts us sentireu identificats amb ells, o no...

Ja ha passat gairebé un mes des de que vàrem deixar al nostre petit per primera vegada a l’Estel Blau. En aquestes línies explicarem breument la nostra experiència com a pares sobre el procés d’adaptació.

El primer dia vàrem arribar una mica tard i molts nens ja eren al pati amb els seus pares. Però no s’allunyaven gaire d’ells o estaven asseguts entre les seves cames. El nostre, al contrari, va començar a explorar-ho tot i a tocar totes les joguines. Va recórrer totes les estances, es va pujar a les plataforma i al tobogan i fins i tot es va rentar les mans a la pica. No podíem estar més contents. Vam sortir amb un somriure triomfal de la Llar i presumint de nen. Això de l’adaptació seria bufar i fer ampolles.

Però al dia següent la realitat va ser ben diferent i ens va fer baixar dels núvols de cop. Les circumstàncies ara eren diferents: només podíem estar una estona un dels dos pares i aquest hauria de marxar deixant-lo sol amb les professores i els companys perquè s’hi comencés a acostumar.

La reacció no podia ser més traumàtica: plors i una mirada de ràbia i desconsol. Com si de sobte el nostre nen hagués perdut el seu referent i s’adonés que tot era desconegut per a ell: les joguines, les professores, els nens... El seu cap deuria estar pensant: “Com hem pot consolar algú que no conec? On és la meva mare? Tornarà o m’ha abandonat?”

Així doncs, el segon dia va ser un fracàs en comparació amb el primer però a la vegada aquest bany de realitat ens va fer entendre que l’adaptació es això: un camí llarg que suposaria un repte per tots nosaltres, sobretot pel nostre campió.

Poc a poc, amb el pas dels dies, vas coneixent als altres pares i mares, a les professores i als nens i nenes. Et vas aprenent el nom de tothom i familiaritzant amb l’espai i amb els horaris de les rutines. Te’n adones que els altres pares també tenen moltes inquietuds i les comparteixen amb tu.

I un dia no gaire llunyà veus que el teu fill va fent els primers progressos perquè va guanyant confiança. I et sents orgullós de les petites (però grans) fites que va aconseguint: un dia es queda dormit als braços de la professora, al següent dia s’ho menja tot del plat, al següent plora una miqueta menys quan te’n vas. I és aleshores quan ets sents orgullós del teu fill. Més que el primer dia.
 
Setembre ha passat més ràpid del que ens pensàvem. El procés d’adaptació pel nostre fill encara no ha culminat. Encara plora quan el deixem pels matins i va caminant cap a la porta buscant-nos però sabem que arribarà un moment en que deixarà de fer-ho. Les professores ens han recolzat en tot moment amb bons consells i molts ànims. Cal reconèixer la professionalitat  d’aquestes dues professionals que amb la seva paciència i dedicació ens han ajudat a fer aquest procés fos molt més fàcil. Les reunions amb altres pares també han estat molt interessants i ens permès conèixer nous punts de vista.  

Sabem que a la Llar el nostre fill està en les millors mans. ¡Moltes gràcies per tot, Neus i Sònia!


Moltes gràcies família per compartir els vostres sentiments i angoixes d'aquests primers dies!

Properament anirem publicant les altres experiències...

dimarts, 6 de setembre del 2022

"El fil invisible"

 "La Nura s'estava banyant. Li encantava ficar-se a l'aigua i estar en remull hores i hores, fins que la pell se l'arrugava...

Aquell dia, quan la mare li va ensabonar la panxa, la Nura li va preguntar:

- Mare, per a què serveix el melic? ja sé que quan estava a la teva panxa, d'ell sortia  un cordó que m'ajudava a créixer. Però ara...per a què ho tinc?

- El melic és on guardem el secret més bonic i entranyable...

- Quin secret? va preguntar la Nura

- El del fil invisible

... del melic sorgeixen fils invisibles que ens uneixen a les persones i als animals que estimem, més enllà del temps i de l'espai. Saps què significa això? Que jo estic al teu costat encara que no em vegis, i que tu estàs amb mi, encara que no pugui tocar-te. Perquè del teu melic surt un fil invisible fins al meu i al revés. Estem connectades sempre

- Sempre?

- Sempre. Quan encara estaves a la meva panxa jo ja t'estimava, et parlava i t'explicava que podies arribar fins on volguessis, que t'estàvem esperant. El fil invisible ja m'unia a tu i això que encara no et coneixia

- Mama, però si no puc ni tocar ni veure el fil, com puc saber que és de veritat?

- Nura, existeixen moltes coses en aquesta vida que no es poden ni tocar ni veure, i que a la vegada són tan veritat com que ara tu i jo estem aquí. Coses com per exemple l'amor, o la felicitat, l'amistat, la por o una esgarrifa, o el soroll o el silenci, o el sabor de les cireres acabades d'agafar...n'hi ha tantes coses... el fil invisible és una d'elles.

La mare tenia raó. Mai s'havia parat a pensar en les coses que no es veien ni es podien tocar, però ara li semblava que hi havia moltes. Llavors, en silenci, va pensar en el gos que feia temps que demanava als seus pares. Va tancar els ulls amb molta força, va tocar-se el melic i va dir xiuxiuejant perquè la seva mare no l'escoltes: "Bona nit, Floki"."


Aquest és un resum d'un conte que s'anomena "El fil invisible", escrit per la Míriam Tirado que tracta sobre els vincles que ens uneixen. En aquest moment del curs aquests fils invisibles comencen a crear-se i fer el seu treball, així que...a tocar-nos el melic!


Des de l'escola també volem compartir un sentiment de felicitat que tenim totes les persones de l 'equip de tornar a recuperar el nostre projecte de l'escola. Les estances es tornen a omplir de famílies acompanyant als infants en els seus processos de vinculació i tornen a ser part de la vida de l'escola.