Famílies, escoles i infants estem vivint durant aquest primer mes d'escola uns dels processos més difícils i durs que es porten a terme a la llar, el procés de vinculació, on els infants han de començar a crear víncles amb les mestres de referència, conèixer nous espais, compartir-los amb altres nens i nenes...
Aquest curs volem omplir aquestes primeres entrades al blog amb les vostres vivències, cóm esteu vivint les famílies aquests processos, ...i és per això que hem convidat a tres famílies perquè ens ho expliquin. Avui li toca el torn al Fernando i la Luisa, fills del Daniel de l'estança del Sol, molts us sentireu identificats amb ells, o no...
Ja ha passat gairebé un mes des de que vàrem deixar al nostre petit per primera vegada a l’Estel Blau. En aquestes línies explicarem breument la nostra experiència com a pares sobre el procés d’adaptació.
El primer dia vàrem arribar una mica tard i molts nens ja eren al pati amb els seus pares. Però no s’allunyaven gaire d’ells o estaven asseguts entre les seves cames. El nostre, al contrari, va començar a explorar-ho tot i a tocar totes les joguines. Va recórrer totes les estances, es va pujar a les plataforma i al tobogan i fins i tot es va rentar les mans a la pica. No podíem estar més contents. Vam sortir amb un somriure triomfal de la Llar i presumint de nen. Això de l’adaptació seria bufar i fer ampolles.
Però al dia següent la realitat va ser ben diferent i ens va fer baixar dels núvols de cop. Les circumstàncies ara eren diferents: només podíem estar una estona un dels dos pares i aquest hauria de marxar deixant-lo sol amb les professores i els companys perquè s’hi comencés a acostumar.
La reacció no podia ser més traumàtica: plors i una mirada de ràbia i desconsol. Com si de sobte el nostre nen hagués perdut el seu referent i s’adonés que tot era desconegut per a ell: les joguines, les professores, els nens... El seu cap deuria estar pensant: “Com hem pot consolar algú que no conec? On és la meva mare? Tornarà o m’ha abandonat?”
Així doncs, el segon dia va ser un fracàs en comparació amb el primer però a la vegada aquest bany de realitat ens va fer entendre que l’adaptació es això: un camí llarg que suposaria un repte per tots nosaltres, sobretot pel nostre campió.
Poc a poc, amb el pas dels dies, vas coneixent als altres pares i mares, a les professores i als nens i nenes. Et vas aprenent el nom de tothom i familiaritzant amb l’espai i amb els horaris de les rutines. Te’n adones que els altres pares també tenen moltes inquietuds i les comparteixen amb tu.
I un dia no gaire llunyà veus que el teu fill va fent els primers progressos perquè va guanyant confiança. I et sents orgullós de les petites (però grans) fites que va aconseguint: un dia es queda dormit als braços de la professora, al següent dia s’ho menja tot del plat, al següent plora una miqueta menys quan te’n vas. I és aleshores quan ets sents orgullós del teu fill. Més que el primer dia.
Setembre ha passat més ràpid del que ens pensàvem. El procés d’adaptació pel nostre fill encara no ha culminat. Encara plora quan el deixem pels matins i va caminant cap a la porta buscant-nos però sabem que arribarà un moment en que deixarà de fer-ho. Les professores ens han recolzat en tot moment amb bons consells i molts ànims. Cal reconèixer la professionalitat d’aquestes dues professionals que amb la seva paciència i dedicació ens han ajudat a fer aquest procés fos molt més fàcil. Les reunions amb altres pares també han estat molt interessants i ens permès conèixer nous punts de vista.
Sabem que a la Llar el nostre fill està en les millors mans. ¡Moltes gràcies per tot, Neus i Sònia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada