divendres, 10 de març de 2023

L'Araceli, molt més que una cuinera

 Fa molts anys que l'Araceli és la nostra cuinera, com ja sabeu tenim cuina pròpia i ella és l'encarregada de fer-nos el dinar cada dia. Però no solament ens fa el dinar, també ens cuida i és com una àvia per tots els nens i les nenes, ja que quan anem a visitar-la a la cuina moltes vegades ens dóna peixets i bastonets de pa, i ens ensenya el que està cuinant i com ho fa!


De vegades puja els carros amb el dinar a la planta de dalt i aprofita per fer-nos una visita per les estances. I quan les mestres anem a la cuina a dinar, cada dia ens pregunta: -han menjat bé els infants?






El fet de tenir cuina pròpia i personal qualificat que supervisa la qualitat dels productes utilitzats per la preparació dels aliments, fa que els menús que es preparen cada dia siguin equilibrats. Tots els nostres esforços van orientats a que els aliments proporcionin les proteïnes i energia que els infants necessiten per poder realitzar totes les activitats diaries, a més de contribuir al seu creixement i desenvolupament. Els aliments són cuinats de forma saludable, assegurant una dieta sana i rica i a mesura que avança el curs anem introduint nous aliments amb noves textures i sabors.

Menús adaptats a les necessitats dels infants. 

Disposar de cuina ens permet el.laborar menjars alternatius o dietes especials pels infants al·lèrgics o amb intoleràncies. També ens permet el.laborar menús pels nadons als que els hi estan introduint els aliments de forma progressiva.


A continuació us fem un tastet amb fotos de l'espai de menjador, on els vostres infants gaudeixen del dinar de l'Araceli.











dijous, 19 de gener de 2023

Quantes coses sabem fer! quan autonomia i autoestima van de la mà

 

Un nen que confia en les seves capacitats és més autònom i feliç 

Tenir una bona imatge de si mateix passa per valorar-se i confiar en les pròpies capacitats per fer les coses sol o sola. El nen o la nena potser s’equivoqui, o no farà les coses del tot bé, però anar provant l'ajudarà a madurar, a ser feliç i independent. 

Des de petits els nens i les nenes ja es mostren com a persones competents, capaços d’ expressar els seus sentiments, necessitats i preferències. Reconèixer les seves competències, preparar-los psicològicament i fomentar la seva autoestima passa perquè els adults acompanyants aprenguem a “afluixar el control” i a confiar en ells/es. Aquesta és una etapa més del complex procés educatiu. No podem preveure la repercussió del que fem avui al futur dels nostres infants i, tot i que actuem amb bones intencions, volent evitar que passin un mal tràngol, no hem d’ oblidar que també s’aprèn dels errors i de les petites frustracions.

 Un nen autònom i amb una bona dosi d’autoestima tindrà més recursos per enfrontar-se als problemes que li vagin sorgint en la vida. Confiar en si mateix, tenir seguretat en el que fa i saber que té el suport incondicional dels adults que l'envolten serà crucial per salvar amb èxit les diferents etapes que venen a continuació.

El mocar-nos i adonar-nos de què tenim al nas quan tenim mocs és un dels aspectes amb els quals
acompanyem als infants a la llar.


Beneficis de l’autonomia infantil

  • Més seguretat. Els infants, com els adults, saben de cert que poden dur a terme una activitat en el moment en què l’aborden; prèviament se senten insegurs de les seves capacitats. Per aquesta raó és important que, a poc a poc i en la mesura de les seves possibilitats, vagin assumint nous reptes. En fer-ho, no només perden la por sinó que també guanyen seguretat i confiança en si mateixos.
  • Més autoestima. En la mesura en què els nens i nenes se n’adonen que poden fer coses per si mateixos, se senten més capaços i més segurs/es. I aquesta capacitat i seguretat es tradueix, també, en major autoestima. Saben que, si s’esforcen, poden aconseguir les seves metes.
  • Més independència. Encara que autonomia no és sinònim d’independència, aquests termes estan molt relacionats. Els infants autònoms no necessiten l’ajuda d’un adult per a menjar, canviar-se de roba o anar al lavabo. A la llarga, aquesta autonomia es tradueix en una major independència i major facilitat per a prendre decisions per si mateixos.
  • Més empatia. L’empatia és la capacitat de posar-se al lloc de l’altre. Una de les moltes maneres d’educar en aquest valor és compartir les feines domèstiques amb els més petits. Els nens i nenes que paren i desparen taula, que es fan el llit o que ajuden a netejar i a cuinar aprenen tasques bàsiques per al seu futur i, també, s’acostumen a valorar el treball diari de les seves famílies.
  • Més responsabilitat. Els infants autònoms són, també, més responsables. Saben que les coses no es fan per si soles, que depenen d’un mateix per tal que succeeixin. Així, des de la infància i a mesura que van creixent, aprenen a fer-se responsables de les seves decisions i accions.
Cada infant busca la seva foto per trobar el seu got


En aquesta primera etapa de la vida, les adquisicions en autonomia es basen en pràctiques relaciones amb l'alimentació, la higiene i el vestit. Mitjançant aquests hàbits, els infants aprenen a executar per sí mateixos feines que els permetin estimular el seu creixement personal convertint-los en protagonistes del seu propi procés d'aprenentatge. 

L'autonomia en el vestir-se i despullar-se, posar-se sabates i treure-se-les,
 aspecte que acompanyem de forma quotidiana a la llar


Aquest camí vers l'autonomia s'inicia amb la capacitat que té l'infant per poder decidir per si mateix i solucionar les diferents situacions quotidianes en les que es pot trobar, i la millor forma de facilitar aquest procés és confiant en l'infant. Acompanyant-lo en la seva autogestió propiciant alternatives perquè desenvolupi les seves capacitats, superi nous reptes i adquireixi seguretat. Cada nou aprenentatge que darà l'infant necessita del seu procés i del seu temps. Cada nou aprenentatge l'ajudarà a créixer i a voler demostrar allò que sap i allò que sap fer, donant-li la oportunitat de poder fer i decidir.

Retornar els pitets bruts al carro per portar-los a rentar

Pelar de forma autònoma una mandarina

Menjar utilitzant els estris, com la cullera i la forquilla


Ser capaços d'inclinar el plat quan queda poca sopa

Classificar els diferents materials que utilitzem al menjador

Menjar de forma autònoma respectant la postura, utilitzant els diferents estris

Utilitzar les regadores per regar el nostre hort

Netejant el jardí de fulles seques

Autonomia també significa poder menjar amb les mans

Buscar la nostra foto i penjar la tovallola

Beure aigua d'un got


Treure's la jaqueta



Servir-se aigua d'una gerra

Netejar-se la cara i fer "la pila" amb els plats

Pujar i baixar escales

Sortir de forma autònoma del matalàs després d'haver dormit


Ajudar a un amic a posar-se un mitjó


Com heu pogut veure, a la nostra escola acompanyem als infants en el seu camí vers l'autonomia, i aquests moments es troben durant tot el dia, us convidem a les famílies a que també els hi acompanyeu a casa, confiant en les seves possibilitats, deixant que s'equivoquin i rectifiquin, que tornin a provar,... 


"Ajuda'm a fer-ho per mi mateix/a" 
Maria Montessori 





dilluns, 21 de novembre de 2022

Les escales, una oportunitat d'aprenentatge

 Sovint, quan una família comença a l'escola, al veure les estances, un dels aspectes que més angoixa són les escales. Som una llar de dues plantes on tenim escales, per pujar a les estances dels grans i per accedir al jardí, però nosaltres no les veiem com un obstacle pels infants, sinó com una oportunitat molt rica d'aprenentatge psicomotor.

Pujar i baixar escales implica coordinació òcul-manual, força muscular, equilibri i precisió. El seu aprenentatge és un procés progressiu.

Aprendre a pujar i baixar escales té molts beneficis pels desenvolupament, com la construcció dels músculs de les cames, l'equilibri i la coordinació, i l'augment de la consciència espaial. Es tracta d'una habilitat bàsica per la vida i és realment emocionant viure aquest procés tan especial.

Pujar i baixar escales permetrà als infants utilitzar els músculs que poc a poc aniran descobrint, aprenent a descobrir el seu cos i fer moviments que impliquin flexionar i/o estendre els músculs.

Important també és com ens posicionem els adults davant d'un infant que pujarà o baixarà una escala per primer cop, des de la tranquil·litat i la confiança en que ho farà bé, que no caurà, important també donar el seu temps i deixar que trobi la forma en la que voldrà pujar o baixar, sense interferències. Aquest acompanyament respectuós ajudarà als infants a aprendre a avaluar correctament el factor de risc al apropar-se a un esglaó. 

El Diego baixa sol les escales, per això ha de mirar, calcular
distàncies, coordinar les parts del cos, mantenir equilibri,...





Segons on estiguin situades les escales podem veure el mon i el que ens envolta des de diferents perspectives, cada vegada des de més alt segons pugem o cada vegada des de més baix, si estem baixant. Podem apreciar aspectes de la vida quotidiana, del carrer, que si estem a peu de terra no els podem veure, podem experimentar distàncies, conceptes com lluny/a prop,... tot un món de possibilitats!



"Ajudeu-me a fer-ho per mi mateix" Maria Montessori


 


dimarts, 11 d’octubre de 2022

El procés de vinculació. Maite i Jon (Greta de l'estança dels Globus)

Avui volem presentar un escrit de la maite i el Jon on parlen de com han estat aquestes primeres setmanes per la seva filla, la Greta, a l'escola. Volem agraïr-vos la confiança que heu depositat a l'Estel Blau, continuem fent camí...

Adaptación Greta

"Etimológicamente, el concepto adaptarse proviene del latín “adaptare” (ajustar una cosa a otra) y no es que estemos mirando la etimología de todo a diario, pero sí hay una interpretación de ese concepto que nos generaba cierta angustia, miedo o duda ante la posibilidad de que nuestra hija no se adapte, que no sea capaz o que sufra en exceso dicho proceso, aun consiguiéndolo. Creemos que también, operando a otro nivel, está esa cosa de no querer que nuestra hija pierda su singularidad, aquello genuino y diferencial que la hace ser ella (y no otra) en este proceso que suena a estandarizar, homogeneizar o convertirla en su ser obediente y acrítico.

Pero otra vez, como tantas veces en esto de la crianza, aquí los adultos complicándonos la vida, complejizando los procesos y confiando poco en las capacidades absolutamente sorprendentes que tienen nuestras hijas , no sabiendo valorar la importancia de aprovechar esa oportunidad de conocer y reconocer otros contextos, otros espacios y otras relaciones, que no serán las nuestras - nada como las nuestras claro – que son otras, que no tapan ni ensombrecen nada, únicamente amplían.   Nos atrevemos a decir que es un proceso posible, amable, acogedor y muy interesante.

Esta es la segunda adaptación que hacemos en l’Estel Blau y queríamos relatar, desde la absoluta subjetividad, este segundo proceso, que inevitablemente está condicionado por el primero y por el conocimiento de la Llar y sus formas.

Decidir que nuestra hija fuera a una Llar a los 13 meses fue algo condicionado por el final de la baja maternal y paternal. Existía algo de resistencia, aun sabiendo que el lugar aportaría muchas cosas, se presentaba difícil, otra vez, pensar en este nuevo momento. Podríamos hablar del concepto “conciliación”, pero lo dejamos para otros blogs quizá.

Este proceso de adaptación, de acogida y familiarización, coincidía con el inicio de P3, su hermano también empezaba a conocer nuevos lugares. Planificamos cierta organización logística familiar/laboral sin caer en la cuenta de que luego se desmonta todo con la llegada de los virus preotoñales. Toda planificación debería tener en cuenta esos virus y sus consecuencias, o más que tenerlo en cuenta, contar con ello y saber que existe una alta probabilidad que eso suceda, aunque cuando llega te sorprende y te arruina el día y unas cuantas neuronas.

No sabríamos decir si le costó o no a nuestra hija, si es que pensamos que ya está “adaptada” y que ya terminó el proceso. Seguimos cayendo en la extraña sorpresa de supuestos actos involutivos, - “ayer ya no lloraba y hoy sí”, - “pero si ya se quedaba bien y venía feliz y hoy no lo hace”- , -“ ya dormía en la estancia y ahora no duerme “ - , pero hoy no es ayer y tampoco mañana, así que siempre estamos en ese negocio de lo incierto y lo imprevisible que nos cuesta tanto. 

En la inevitablemente comparativa pensábamos que le costaba más que a nuestro primer hijo y también que el resto de las compañeras de Globus estaban más familiarizadas y se manejaban mejor en el entorno. Si lo miramos con perspectiva diríamos que nada era cierto, y si lo era no tenía importancia , y que el proceso fue fácil, pero es lo que tiene esto de la crianza, al menos para nosotros,  que todo nos parece eterno e inmutable hasta que acaba o cambia y deja de serlo y entonces nos olvidamos y vamos buscando otra nueva fuente de angustia. Nuestra hija lloró, se enfadó y negó brazos y comida sin nuestra presencia, pero también iba informando con actos y gestos sutiles que aquello le interesaba mucho, que le gustaría acercarse a esas otras personas e iba buscando la forma; a su manera, a su tempo. Y a eso, a lo mínimo, a lo casi imperceptible hay que estar atento, lo otro es evidente y además lo tenemos bajo el foco. 

Compartir nuestras angustias y dudas con nuestra pareja, amigos y claro con las profesionales del Estel Blau ayuda, a ratos te sientes perdido o como queriendo que suceda ya algo que parece que tarda y compartir todo eso que nos ronda, desde nuestro punto de vista, aporta mirada limpia, desde otro lugar, desde cierta distancia. Cuando estás tan cerca, tan adentro, falta perspectiva.

También es un cambio para las que estamos implicadas en la crianza, cambian rutinas, se incorporan nuevas referencialidades y la culpa, por supuesto abandono, va sobrevolando nuestras cabezas. Hablaba Winnicot de la función de la “ilusión- desilusión”, en el que hay un momento en que gradualmente debe producirse, y quizá debamos acompañar, ese proceso de desilusión y frustración donde no todo lo que el bebé desea se hace realidad como por arte de magia (ilusionismo) y  esa negación, esa situación donde no sucede o aparece aquello que el bebé reclama o imagina,  es la que posibilita la “ inauguración del concepto de realidad externa, es decir, de mundo”. Aplicando libremente la teoría de esta función creemos que esos momentos en que nos íbamos de la estancia y nuestra hija lloraba y/o nos perseguía hasta la puerta estaban posibilitando un pasaje gradual de la dependencia absoluta a la independencia, independencia relativa que decía Jose Leal, alertándonos de que “siempre necesitaremos de otro y otros necesitarán de nosotros.” Nos tranquilizaba pensar que esos momentos de desilusión y separación estaban poniendo en juego herramientas y estrategias que de otra forma hubiéramos aplicado nosotros por ella. Todo esto, más allá de certezas son sólo cosas que nos han ido pasando y hemos ido pensando para que el proceso pase de ser angustioso o cruel, para nosotras mismas,  y adquiera cierto grado de belleza y de fascinación ante aquello que nuestra hija adquiere y aporta a los demás y de los demás.

Y para concluir solo apuntar y resaltar la importancia del mensaje y el conocimiento del contexto, del espacio. La propuesta de libre circulación que promueve l’Estel Blau, esa idea de poder estar y participar siempre que quieras, o al menos sin unos tiempos estandarizados para todas, en sí mismo es un elemento o mensaje tranquilizador para luego no estar nunca o casi nunca, opera como relajante maternal/paternal y genera mucha confianza. También poder habitar el espacio, ese contexto donde nuestra hija va a pasar muchas horas, ayuda a poder imaginársela o visualizarla en esos lugares que ella todavía no te puede explicar."

 

Maite y Jon


divendres, 30 de setembre de 2022

El procés de vinculació. David i Vicky, pares de l'Héctor (Avions)

 Hola famílies, seguim amb els testimonis de famílies explicant les seves vivències durant aquest primer mes d'escola. Avui el David i la Vicky compartiran la seva experiència respecte al procés que han viscut amb el seu fill Héctor.

"Som David i Vicky, pares d'Hèctor. I vinc a compartir com vivim l’adaptació.
Héctor actualment té 18 mesos, i va entrar a la Llar amb 11 mesos.
Jo (Vicky) vaig viure amb molt de sentiment l'adaptació d'Héctor. Ja que cada dia que el deixava se'm partia el cor tan sols de veure'l amb aquells ullets que em deien “mama no te'n vagis”. Sortia plorant, pensant en si estàvem fent bé… fins i tot vaig parlar amb David que no volia deixar-ho jo als matins. Però després vaig pensar que havia de superar aquesta fase, que m'havia de permetre donar-nos aquest temps per a tots dos, sentir això, encara que no fos agradable, per adaptar-nos a aquesta nova etapa, que seria molt productiu per a tots dos.
He de dir que les educadores en tot moment ens acompanyaven i ho segueixen fent i això és d'agrair i valorar.
I així va ser, com cada dia amb molt d'amor, molta consciència, molta empatia, anàvem progressant.
Fins que un dia ja no va plorar més. I per a mi aquest va ser un grandíssim dia, al meu interior hi havia pau i un gran alleugeriment en mi el no tenir aquest sentiment de “culpa”.
I avui anem somrients, cantant, fins que ens tornem a veure a la tarda.

David ho va viure des d'un altre punt de vista, ell no li donava sentiment deixar-ho així, encara que Héctor amb ell no es mostrava com a mi, així que ho va tenir molt més fàcil.

I recentment hem passat una altra adaptació del setembre, i jo anava amb serenitat i seguretat. I encara que Héctor els primers dies se li va fer pujada, ara ja està com el curs passat. Això sí, jo no sóc la mateixa que el curs passat, perquè encara que inevitablement se'm parteix l'ànima quan ho veig així, el meu interior està completament segur que és un procés i he d'acompanyar-lo amb amor i anar al seu ritme.
A dia d'avui, entra a la classe, saluda, es renta les mans li faig un petó i li dic que vindrè a recollir-lo a la tarda. I estic feliç pel que hem aconseguit."

Moltes gràcies família per compartir aquest escrit tan maco amb la resta de la llar.

Aprofitem per convidar-vos a la resta de famílies de l'escola a participar en aquestes entrades, si us ve de gust fer-nos arribar les vostres vivències podeu fer-ho, per compartir-lo amb la resta de famílies. Si voleu podeu enviar els escrits a l'escola durant aquest cap de setmana. Moltes gràcies!

Esperem que tingueu un bon cap de setmana!

dimecres, 28 de setembre de 2022

El procés de vinculació. Fernando i Luisa (Daniel de l'estança del Sol)

 Famílies, escoles i infants estem vivint durant aquest primer mes d'escola uns dels processos més difícils i durs que es porten a terme a la llar, el procés de vinculació, on els infants han de començar a crear víncles amb les mestres de referència, conèixer nous espais, compartir-los amb altres nens i nenes...

Aquest curs volem omplir aquestes primeres entrades al blog amb les vostres vivències, cóm esteu vivint les famílies aquests processos, ...i és per això que hem convidat a  tres famílies perquè ens ho expliquin. Avui li toca el torn al Fernando i la Luisa, fills del Daniel de l'estança del Sol, molts us sentireu identificats amb ells, o no...

Ja ha passat gairebé un mes des de que vàrem deixar al nostre petit per primera vegada a l’Estel Blau. En aquestes línies explicarem breument la nostra experiència com a pares sobre el procés d’adaptació.

El primer dia vàrem arribar una mica tard i molts nens ja eren al pati amb els seus pares. Però no s’allunyaven gaire d’ells o estaven asseguts entre les seves cames. El nostre, al contrari, va començar a explorar-ho tot i a tocar totes les joguines. Va recórrer totes les estances, es va pujar a les plataforma i al tobogan i fins i tot es va rentar les mans a la pica. No podíem estar més contents. Vam sortir amb un somriure triomfal de la Llar i presumint de nen. Això de l’adaptació seria bufar i fer ampolles.

Però al dia següent la realitat va ser ben diferent i ens va fer baixar dels núvols de cop. Les circumstàncies ara eren diferents: només podíem estar una estona un dels dos pares i aquest hauria de marxar deixant-lo sol amb les professores i els companys perquè s’hi comencés a acostumar.

La reacció no podia ser més traumàtica: plors i una mirada de ràbia i desconsol. Com si de sobte el nostre nen hagués perdut el seu referent i s’adonés que tot era desconegut per a ell: les joguines, les professores, els nens... El seu cap deuria estar pensant: “Com hem pot consolar algú que no conec? On és la meva mare? Tornarà o m’ha abandonat?”

Així doncs, el segon dia va ser un fracàs en comparació amb el primer però a la vegada aquest bany de realitat ens va fer entendre que l’adaptació es això: un camí llarg que suposaria un repte per tots nosaltres, sobretot pel nostre campió.

Poc a poc, amb el pas dels dies, vas coneixent als altres pares i mares, a les professores i als nens i nenes. Et vas aprenent el nom de tothom i familiaritzant amb l’espai i amb els horaris de les rutines. Te’n adones que els altres pares també tenen moltes inquietuds i les comparteixen amb tu.

I un dia no gaire llunyà veus que el teu fill va fent els primers progressos perquè va guanyant confiança. I et sents orgullós de les petites (però grans) fites que va aconseguint: un dia es queda dormit als braços de la professora, al següent dia s’ho menja tot del plat, al següent plora una miqueta menys quan te’n vas. I és aleshores quan ets sents orgullós del teu fill. Més que el primer dia.
 
Setembre ha passat més ràpid del que ens pensàvem. El procés d’adaptació pel nostre fill encara no ha culminat. Encara plora quan el deixem pels matins i va caminant cap a la porta buscant-nos però sabem que arribarà un moment en que deixarà de fer-ho. Les professores ens han recolzat en tot moment amb bons consells i molts ànims. Cal reconèixer la professionalitat  d’aquestes dues professionals que amb la seva paciència i dedicació ens han ajudat a fer aquest procés fos molt més fàcil. Les reunions amb altres pares també han estat molt interessants i ens permès conèixer nous punts de vista.  

Sabem que a la Llar el nostre fill està en les millors mans. ¡Moltes gràcies per tot, Neus i Sònia!


Moltes gràcies família per compartir els vostres sentiments i angoixes d'aquests primers dies!

Properament anirem publicant les altres experiències...

dimarts, 6 de setembre de 2022

"El fil invisible"

 "La Nura s'estava banyant. Li encantava ficar-se a l'aigua i estar en remull hores i hores, fins que la pell se l'arrugava...

Aquell dia, quan la mare li va ensabonar la panxa, la Nura li va preguntar:

- Mare, per a què serveix el melic? ja sé que quan estava a la teva panxa, d'ell sortia  un cordó que m'ajudava a créixer. Però ara...per a què ho tinc?

- El melic és on guardem el secret més bonic i entranyable...

- Quin secret? va preguntar la Nura

- El del fil invisible

... del melic sorgeixen fils invisibles que ens uneixen a les persones i als animals que estimem, més enllà del temps i de l'espai. Saps què significa això? Que jo estic al teu costat encara que no em vegis, i que tu estàs amb mi, encara que no pugui tocar-te. Perquè del teu melic surt un fil invisible fins al meu i al revés. Estem connectades sempre

- Sempre?

- Sempre. Quan encara estaves a la meva panxa jo ja t'estimava, et parlava i t'explicava que podies arribar fins on volguessis, que t'estàvem esperant. El fil invisible ja m'unia a tu i això que encara no et coneixia

- Mama, però si no puc ni tocar ni veure el fil, com puc saber que és de veritat?

- Nura, existeixen moltes coses en aquesta vida que no es poden ni tocar ni veure, i que a la vegada són tan veritat com que ara tu i jo estem aquí. Coses com per exemple l'amor, o la felicitat, l'amistat, la por o una esgarrifa, o el soroll o el silenci, o el sabor de les cireres acabades d'agafar...n'hi ha tantes coses... el fil invisible és una d'elles.

La mare tenia raó. Mai s'havia parat a pensar en les coses que no es veien ni es podien tocar, però ara li semblava que hi havia moltes. Llavors, en silenci, va pensar en el gos que feia temps que demanava als seus pares. Va tancar els ulls amb molta força, va tocar-se el melic i va dir xiuxiuejant perquè la seva mare no l'escoltes: "Bona nit, Floki"."


Aquest és un resum d'un conte que s'anomena "El fil invisible", escrit per la Míriam Tirado que tracta sobre els vincles que ens uneixen. En aquest moment del curs aquests fils invisibles comencen a crear-se i fer el seu treball, així que...a tocar-nos el melic!


Des de l'escola també volem compartir un sentiment de felicitat que tenim totes les persones de l 'equip de tornar a recuperar el nostre projecte de l'escola. Les estances es tornen a omplir de famílies acompanyant als infants en els seus processos de vinculació i tornen a ser part de la vida de l'escola.